Genocidis oblidats: Armènia

Diuen que la història sempre l´escriuen els vencedors, encara que també, i la història de les nacions no és cap excepció, resulta obvi que a una historiografia de la derrota també se´l pot traure molta substància. No obstant, el que sí veiem a la llum de l´actualitat és el caràcter selectiu, parcial i relativista que obtenim si ajuntem conceptes com nacionalisme, història, globalització i memòria. Sembla que només hi ha lloc per a recordar certs casos que estan en la ment de tots i que monopolitzaran tot el ressò de la comunitat internacional, que per allò de l´etnocentrisme serà com dir a dia de hui la comunitat occidental.
Israel-Palestina, Índia, Irlanda i alguna menció puntual a Txetxènia o Ruanda. Els conflictes nacionals entre comunitats enfrontades ja tenen també el seu star system i fora queden disputes oblidades d´extrema crueltat, especialment per part dels hereus de la descolonització. Estructures tribals i legitimitats tradicionals que no s´acoblen al receptacle que l´autoritat legal-racional i el tiralínies territorial han preparat com a reparació de l´imperialisme.
Més enllà d´això hui vull parlar sobre tal volta la primera neteja ètnica del segle XX.
Armènia és un d´eixos països als que els atzars de la història i la geopolítica han situat enmig d´imperis, ideologies i diversos focs encreuats.
Es tenen notícies del poble armeni des del segle VI abans de Crist. En el segle III es converteixen al cristianisme fundant l´església gregoriana (símbol d´identitat fonamental dels armenis), que sempre s´ha mantingut independent de Roma i Bizanci.
Àrabs, perses i mongols es disputaren el control del territori armeni des d´el segle X fins al XIX. Les terres armènies quedaren dividides pels turcs i els russos durant els anys que envolten el pas al segle XX. No obstant això, la població es resistí i les elits locals començaren a desenrotllar un nacionalisme polític socialista i radical.
En 1915, durant la Primera Guerra Mundial, el govern turc decidí l´expulsió massiva de tota la població armènia dels seus territoris. En l´operació moriren aproximadament unes 600000 persones. En 1920 Armènia fou ocupada per tropes russes i en 1923 s´integrà en la URSS. L´esquerranisme dels seus moviments nacionals facilità la transició cap a la nova dominació, copant els dirigents autòctons els càrrecs del Partit Comunista local i aconseguint Armènia certa autonomia (el dret d´autodeterminació al si de la federació era pura literatura) i el manteniment de l´armeni com a idioma oficial.
Armènia recuperà la seua independència en 1989, relativament prompte en relació amb altres repúbliques de l´antiga URSS, però encara restarà com a territori irredenta Nagorno-Karabaj, en oberta disputa amb Azerbaijan.
Per lo dit, no ha d´estranyar que la població armènia siga més nombrosa més enllà de les seues fronteres nacionals que en el marc del seu actual Estat, configurant-se lo que podríem denominar un nacionalisme de diàspora.
De fet, la inspiració d´este article prové d´una bona notícia trobada a la premsa local (i del casual encontre en el metro amb una antiga companya armènia de l´Escola Oficial d´Idiomes). Es tracta de la publicació del primer diari per part dels armenis residents a l´Estat espanyol. La protagonista d´esta iniciativa ha sigut l´associació armènia de Mislata Ararat, la qual ha presentat el periòdic Hayreniq (Pàtria en armeni) i s´està encarregant últimament de diverses activitats d´agermanament i integració de la seua població migrant.
Ara només resta que a més de muntar cursos de castellà es posen les piles ensenyant el valencià als seus compatriotes.