Atribulados

Parte del país (con minúsculas, al otro le preocupan los litigios acerca del fútbol televisado) se solivianta por la aparición pública de las hijas de Zapatero, ataviadas al estilo siniestro-gótico, en una foto protocolaria de presidentes de Estado y primeras damas.
Como ya se ha escrito suficiente sobre la inconveniencia de la instantánea a efectos formales y respecto a cuestiones morales derivadas del atuendo de las féminas no profundizaré en estos aspectos, ya que considero que tampoco voy a aportar nada nuevo a estas alturas de la corrida.
Sin embargo, todo el debate generado da pie a vislumbrar la ignorancia con la que la opinión publicada analiza el fenómeno de las tribus urbanas en España. Nada que ver con la literatura que produce Gran Bretaña sobre esta compleja realidad, con estudios profundos y sistemáticos sobre el punk, los hooligans y su subcultura casual o los mods. Por estos lares la bibliografía, salvo honrosas excepciones, se limita al sensacionalismo a caballo entre Temas de Hoy y su correlato audiovisual de El Mundo Televisión. No en vano, la juventud inglesa fue la primera en moldear estéticamente su tiempo de ocio, allá por los sesenta del siglo pasado, cuando a la generación de la explosión juvenil le sonaban lejanas las penurias relativas a la II Guerra Mundial que les contaban los carcas de sus padres. Como era de esperar, en España se aplazó (y deformó) la recepción de todas estas tendencias estéticas. Mientras allende el Atlántico llegaba el aire fresco de la superación de una postguerra mundial en la piel de toro la conflagración doméstica dejó casi 40 años de lastre y demonios familiares.
La interpretación de las subculturas urbanas por parte de la generación de nuestros padres es heredera de la adormilada realidad de los 25 años de Paz. Resulta evidente que se hacen un tremendo lío con estas cuestiones y que lo que más les llama la atención son las vertientes más estéticas y superficiales.
En eso no difieren gran cosa de los jóvenes.
Para colmo, los popes de las editoriales generalistas y de consumo de masas añaden más confusión a este enmarañado embrollo. Es el caso del libro La edad del pavo, de Alejandra Vallejo-Nágera, que mi madre debió de adquirir en algún momento de suma desorientación en lo relativo a mis desajustes hormonales o los de mi hermano. Leí sorprendido en el apartado dedicado a las tribus urbanas que los ingleses que realizaban actos vandálicos en los estadios de fútbol y alrededores se denominaban hooligers, que los mods escuchaban con fruición Depeche Mode o que los SHARP eran los skins racistas.
Por desgracia, los sociólogos tampoco han aportado la luz necesaria a este proceloso e intrincado ámbito para ellos. Sin plantearse ni de lejos la posición de observador-participante (esta figura la suele impostar algún proyecto de vocacional periodista de guerra al que envían provisto de una cámara oculta a los mataderos más diversos) han ventilado sus análisis sobre las subculturas juveniles remitiéndose a un cóctel de teorías de cariz antropológico y sublimaciones freudianas. Para escribir un capítulo introductorio resulta aceptable, pero la tozudez de la realidad exige mayor rigor y acercamiento al objeto de estudio. Y menos prejucicios. Naturalmente, no se puede hablar con propiedad de rockers sin asistir a sus conciertos, de ultras sin pasar por las gradas de animación ni de bakalas sin un poco de convivencia con ellos en las discotecas y parkings adyacentes. Una sociedad acrítica por definición y prisionera del culto a la imagen característico de la videocracia imperante hace el resto y como resultado obtenemos una muestra difusa de artículos a vuelapluma de periodistas sabelotodo, eclécticos dossieres de urgencia y mínimo rigor y amarillistas reportajes audiovisuales para epatar al burgués, es decir, a ese telespectador al que se presume como ideológicamente decente desde posiciones conservadoras.
No obstante, existe la posibilidad de eludir este marasmo y acaparar algunos conocimientos válidos sobre la materia. Sin ir más lejos, se puede recurrir al ameno e introductorio libro El ritmo de los tribus de Pepe Colubi. Y de paso, comenzar a reflexionar sobre este fenómeno concediéndole un papel de correlato a la evolución de las tendencias musicales de la juventud.
Una buena manera de empezar a vestirse por los pies.

Nascut el 9 d´octubre

“Va ser fa molts anys. Hui encara escolte les seues veus ressonant pels carrers. Estaven Joan, Adrián, Carles, Manuel i eixe xic que vivia al cantó de la plaça... sí, crec que li deien Alejandro. El meu millor amic era Jorge. Convertíem el barri en un camp de batalla i somiàvem que algun dia seríem homes...”

La mare va cridar Roc Gomis mentre jugava a la pilota amb els xiquets del seu carrer.
Per televisió parlava un home grandot, excessiu en els gestos, en la seua retòrica; en general, excessiu en tots els sentits. El públic de la plaça de bous aplaudia sense reserves i onejava les seues senyeres.
“Anit tinguí un somni, tu parlaves a la multitud i deies grans coses, com ell”, va dir la mare.
Mentre els amics definien els seus somnis, Roc Gomis ja s´havia decidit. En ell començava a brollar una espècie de consciència identitària, encara que no massa perfilada encara.
Ell tenia una cosa clara, volia ser el més valencià.
Així que, amb molta desinformació i la mateixa dosi d´ànim i convicció, prengué part en solitari en una Batalla per la puresa valenciana. Ni els seus pares ni els seues iaios havien participat en eixa Batalla de Valéncia, però ell anhelava victòries i neutralitzar els dissidents.
Que li digueren català era el pitjor insult que podia escoltar.
Ni ell ni els seus amics el suportaven, eixe malson havia d´acabar.
Per què això ens passava a nosaltres i no a altres pobles? Què havíem fet els valencians per a merèixer eixa maledicció?
Prompte Roc Gomis s´adonà que havien altres persones que volien lluitar contra eixe mateix problema que no el deixava descansar en pau. Ell ja els coneixia i coincidia amb ells no només en la seua visió sobre els catalanistes, també els considerava normals i la seua valencianitat no trobava obstacles amb eixe ens superior al qual s´ofrenaven noves i velles glòries.
Però arribaren les primeres ferides i sorgiren els dubtes. Esta Batalla no era debades i tenia conseqüències. Això no funcionava com l´havia pintat el germà major.
Traïcions, discussions, apatia, abandonaments... ni heroïcitats ni agraïment popular, més bé estigma asocial.
Dins del seu escamot havia molts agents dobles, per a ells ser valencià era una qüestió secundària, al cap i a la fi els pagava un exèrcit més gran. D´altra banda, els tancs no acabaven d´aparèixer per Vinaròs i les escaramusses es reservaven per a contenir una irregular milícia local, estrangeritzada a ulls de la societat i nodridora simultània d´un conflicte que agenollava la valencianitat des de Ponent i Tramuntana.
Així que Roc Gomis decidí passar a la reserva, llepar-se les ferides de la Batalla reflexionant alhora i fruir d´una vida de temptacions i hedonisme, lluny de les confusions d´una conjuntura que el seu cervell contemplava com un autèntic atzucac i fingint una certa distància amagada en una pregunta que tornava de tant en tant al seu cap: serà possible definir-se com a valencià sense implicar-se en un conflicte?
El temps lliure li serví per a vore les coses amb una perspectiva més ampla. Per les seues lectures va poder comprovar que tampoc érem un poble maleït. Estes disquisicions es repetien en altres nacions situades a molts quilòmetres de la nostra.
La seua voluntària retirada va ser aprofitada per l´exigua milícia dels invasors aborígens. Amb una retòrica molt ben treballada tractaren de seduir-lo amb un missatge de canvi i unió. Però una cosa no acabava de quallar. Un dels seus líders solia dir que un nacionalisme es defineix per oposició a altre nacionalisme. Curiosament, els emissaris del gran tòtem no tenien clar quina era la seua nació (o manifestaven compatibilitzar dues, igual que els antics companys de lluita espanyolistes) i això no va convèncer Roc Gomis, que seguia sentint-se únicament valencià, encara que ara sí, ja d´una manera més crítica i raonada. Eixe nou esperit, allunyat del dogmatisme i de la violència estructural va ser el que el va fer escoltar els arguments d´uns emissaris que, representaven el vessant més evolucionat d´eixa milícia que començava a eixir de les seues catacumbes però que tampoc oblidava ni les ferides patides a la Batalla ni als seus caiguts en combat.
Roc Gomis no els va fer cas, el seu missatge no el semblava bo per a València, però pensà que podrien ser útils quan tingueren les coses clares perquè no els mancaven ni algunes idees vàlides ni ganes. Això sí, des de la seua Unió d´Ex Combatents, i amb unes ínfules de pírrica victòria, no deixaven de retreure´ls que la Federació estava per damunt de tot i que no es podia oblidar ni el seu projecte ni els que havien lluitat per ella.
Passaren els anys i el nostre protagonista assolí la maduresa. El valencianisme seguia representant una qüestió rellevant per a ell, però no per damunt dels seus interessos personals i tampoc com un aspecte separador de les seus relacions vitals. De fet, els seus cercles d´amistats abastaven tots els sectors ideològics, cosa de la qual s´enorgullia.
La Batalla quedava ja molt lluny per a ell i aprengué a estimar València sense pensar en determinismes i acceptant totes les seues contradiccions com allò que ens ha fet diferents com a poble.
Al cap i a la fi, s´havia fet realitat el somni de la mare, ell parlava davant una multitud agermanada per la creença en una Nació Valenciana lliure i sobirana i que onejava orgullosament senyeres i estrelades tricolors.
Ara sí, era com si tots haguérem tornat a casa.