Nascut el 9 d´octubre

“Va ser fa molts anys. Hui encara escolte les seues veus ressonant pels carrers. Estaven Joan, Adrián, Carles, Manuel i eixe xic que vivia al cantó de la plaça... sí, crec que li deien Alejandro. El meu millor amic era Jorge. Convertíem el barri en un camp de batalla i somiàvem que algun dia seríem homes...”

La mare va cridar Roc Gomis mentre jugava a la pilota amb els xiquets del seu carrer.
Per televisió parlava un home grandot, excessiu en els gestos, en la seua retòrica; en general, excessiu en tots els sentits. El públic de la plaça de bous aplaudia sense reserves i onejava les seues senyeres.
“Anit tinguí un somni, tu parlaves a la multitud i deies grans coses, com ell”, va dir la mare.
Mentre els amics definien els seus somnis, Roc Gomis ja s´havia decidit. En ell començava a brollar una espècie de consciència identitària, encara que no massa perfilada encara.
Ell tenia una cosa clara, volia ser el més valencià.
Així que, amb molta desinformació i la mateixa dosi d´ànim i convicció, prengué part en solitari en una Batalla per la puresa valenciana. Ni els seus pares ni els seues iaios havien participat en eixa Batalla de Valéncia, però ell anhelava victòries i neutralitzar els dissidents.
Que li digueren català era el pitjor insult que podia escoltar.
Ni ell ni els seus amics el suportaven, eixe malson havia d´acabar.
Per què això ens passava a nosaltres i no a altres pobles? Què havíem fet els valencians per a merèixer eixa maledicció?
Prompte Roc Gomis s´adonà que havien altres persones que volien lluitar contra eixe mateix problema que no el deixava descansar en pau. Ell ja els coneixia i coincidia amb ells no només en la seua visió sobre els catalanistes, també els considerava normals i la seua valencianitat no trobava obstacles amb eixe ens superior al qual s´ofrenaven noves i velles glòries.
Però arribaren les primeres ferides i sorgiren els dubtes. Esta Batalla no era debades i tenia conseqüències. Això no funcionava com l´havia pintat el germà major.
Traïcions, discussions, apatia, abandonaments... ni heroïcitats ni agraïment popular, més bé estigma asocial.
Dins del seu escamot havia molts agents dobles, per a ells ser valencià era una qüestió secundària, al cap i a la fi els pagava un exèrcit més gran. D´altra banda, els tancs no acabaven d´aparèixer per Vinaròs i les escaramusses es reservaven per a contenir una irregular milícia local, estrangeritzada a ulls de la societat i nodridora simultània d´un conflicte que agenollava la valencianitat des de Ponent i Tramuntana.
Així que Roc Gomis decidí passar a la reserva, llepar-se les ferides de la Batalla reflexionant alhora i fruir d´una vida de temptacions i hedonisme, lluny de les confusions d´una conjuntura que el seu cervell contemplava com un autèntic atzucac i fingint una certa distància amagada en una pregunta que tornava de tant en tant al seu cap: serà possible definir-se com a valencià sense implicar-se en un conflicte?
El temps lliure li serví per a vore les coses amb una perspectiva més ampla. Per les seues lectures va poder comprovar que tampoc érem un poble maleït. Estes disquisicions es repetien en altres nacions situades a molts quilòmetres de la nostra.
La seua voluntària retirada va ser aprofitada per l´exigua milícia dels invasors aborígens. Amb una retòrica molt ben treballada tractaren de seduir-lo amb un missatge de canvi i unió. Però una cosa no acabava de quallar. Un dels seus líders solia dir que un nacionalisme es defineix per oposició a altre nacionalisme. Curiosament, els emissaris del gran tòtem no tenien clar quina era la seua nació (o manifestaven compatibilitzar dues, igual que els antics companys de lluita espanyolistes) i això no va convèncer Roc Gomis, que seguia sentint-se únicament valencià, encara que ara sí, ja d´una manera més crítica i raonada. Eixe nou esperit, allunyat del dogmatisme i de la violència estructural va ser el que el va fer escoltar els arguments d´uns emissaris que, representaven el vessant més evolucionat d´eixa milícia que començava a eixir de les seues catacumbes però que tampoc oblidava ni les ferides patides a la Batalla ni als seus caiguts en combat.
Roc Gomis no els va fer cas, el seu missatge no el semblava bo per a València, però pensà que podrien ser útils quan tingueren les coses clares perquè no els mancaven ni algunes idees vàlides ni ganes. Això sí, des de la seua Unió d´Ex Combatents, i amb unes ínfules de pírrica victòria, no deixaven de retreure´ls que la Federació estava per damunt de tot i que no es podia oblidar ni el seu projecte ni els que havien lluitat per ella.
Passaren els anys i el nostre protagonista assolí la maduresa. El valencianisme seguia representant una qüestió rellevant per a ell, però no per damunt dels seus interessos personals i tampoc com un aspecte separador de les seus relacions vitals. De fet, els seus cercles d´amistats abastaven tots els sectors ideològics, cosa de la qual s´enorgullia.
La Batalla quedava ja molt lluny per a ell i aprengué a estimar València sense pensar en determinismes i acceptant totes les seues contradiccions com allò que ens ha fet diferents com a poble.
Al cap i a la fi, s´havia fet realitat el somni de la mare, ell parlava davant una multitud agermanada per la creença en una Nació Valenciana lliure i sobirana i que onejava orgullosament senyeres i estrelades tricolors.
Ara sí, era com si tots haguérem tornat a casa.